dissabte, 25 de novembre de 2017

Records que mai s'oblidaran


Avui fa 3 anys que ens va deixar per anar a un altre món més tranquil, més silenciós. Només queda el record, les seves històries, el seu món entre la casa i la vinya i el mercat i altres espais que li encantava visitar. També té els seus amics amb qui havia compartit innombrables xerrades en un lloc o en un altre. Una persona amb molt de carisma, amb molts principis bàsics i amb molt bon cor encara algun cop li tocava fer-se el dur. Ell ens va deixar en plena campanya de les olives, un dels arbres que més estimava i cuidava amb molta cura per treure el seu màxim profit. L'oli era un do de Déu que ell sempre volia en els seus plats. Et trobem a faltar. Estàs a tot arreu. La teva presència es deix nota i mai l'oblidarem sempre et recordarem Pare.

dijous, 23 de novembre de 2017

Oro, una realitat amagada fins fa poc

Els dimecres toca cinema, ara només fan pelis de por al cine i alguna infantil i alguna cosa més. Doncs en aquesta cosa més toca la peli espanyola Oro que explica l'aventura d'uns soldats espanyols buscant la ciutat d'or a principis del SXVI. Aquesta és una història real del que passava entres les tropes espanyoles a la recerca de l'or. La lluita interna de les tropes era un de les constants d'aquells temps dels soldats que anaven a buscar fortunes. El que em va sorprendre és que els soldats fessin colla en comunitats autònomes. Una cosa interessant en èpoques ja tan llunyanes. No és res de l'altre món, però és com una excursió a la selva sense sortir del cinema. Ahir no estava posada la calefacció i feia fred al cine. Sort de les jaquetes i abrics que portàvem de casa. Molt trist, encara que hi hagi quatre gats s'ha de posar la calefacció o l'aire acondicionat si pertoca i si va malament s'avisa abans de comprar l'entrada.

dimecres, 22 de novembre de 2017

15 anys de Pampa’s Rock a Ràdio el Vendrell



Si reculem una mica en el temps veurem que la  primera emissió d’aquesta darrera etapa de  Ràdio el Vendrell va tenir lloc el 24 de gener del 1981. A punt ja de fer 37 anys. Al llarg d’aquestes quasi quatre dècades han passat moltes persones i s’han viscut innombrables histories. Una emissora que ha fet un “tour” per diferents locals fins arribar on estan avui, al límit del terme a tocar amb Santa Oliva. Són molts tècnics i locutors que han passat per aquest mitjà en la seva dilatada història, alguns cobrant i altres com a obra social. Ha viscut  èpoques amb una gran varietat i riquesa en la seva graella i amb moltes propostes al llarg dels 7 dies de la setmana. És trist dir-ho però ara per ara la ràdio, en general,  no està de moda. No hi tants voluntaris  els qui dediquem una petita part del nostre temps a posar veu a les ones d’aquest mitjà que pot arribar molt més lluny d’on arriba actualment. Tot apunta que la ràdio és una cosa més del passat que del futur, per això estan els nostàlgics  A part de les radio fórmules i quatre freqüències comptades la resta no viuen pas en el seu moment daurat. Els temps han canviat. Les noves apostes van per altres universos molt més moderns i més universals, però nosaltres com a enamorats de la ràdio seguim allí en peu perquè sabem que algunes persones ens segueixen i molts oients encara mantenen aquest esperit viu des de l’altre costat de l’altaveu.
El programa més veterà de ràdio el Vendrell són els Iron Fridays amb una llarga trajectòria des de l’any 1985 que ens acompanya cada vespre dels divendres. Per aquesta  cita amb  la música heavy han agafat el micròfon molts locutors que han fet d’aquest programa un de les més populars pels amants d’aquest estil musical.
En aquest segle un dels programes més treballats i marcant una clara línia és el Pampa’s Rock  que va començar al març del 2003, conduït sempre de la mà del gran Dani Utge. Aquest comunicador argentí afincat a casa nostra des del primer dia ha sabut bastir  la seva proposta amb un estil propi,  amb més de 700 programes i 370 entrevistes s’ha convertit en un punt de trobada dels amants del rock llatí als dos costat  de l’Atlàntic. Ell li ha sabut donar la gràcia perquè els seus seguidors i els amants del rock el tinguessin allí ben present dins la seva programació. Gràcies a les noves tècniques no cal estar cada dimarts de 9 a 10 en antena, sinó que el pots escoltar quan vulguis i des d’on vulguis. Aquesta és un dels miracles que permet combatre aquesta pèrdua de pes de la ràdio en favor d’altres mitjans de comunicació. Ell i el seu tècnic fidel, el gran Joan Marquez, han passat totes les etapes des del casset fins el bluetooth.
El Pampa’s en els seus inicis es va atrevir també a organitzar concerts en viu i en directe amb alguns dels protagonistes d’aquest programa com Amparanoia i el Mono Burgos, Reincidentes entre d’altres de primera divisió. Una aposta atrevida que va gaudir de molt bona acollida en el seu moment i es va convertir en un dels punts de referència del calendari anual de concerts a casa nostra.
Fins no fa gaires anys a les persones que col·laboràvem a la Ràdio teníem un petit detall per part dels responsables polítics, però ara han desatès totalment aquesta petita recompensa que reunia a tots els col·laboradors al voltant d’una taula. Eren sopars distesos on podries conèixer qui hi havia darrera dede les veus i els controls que seguies a través de la ràdio a casa teva.
Ara prefereixen invertir aquest superàvit que cada any ens acompanya en altres històries residuals, però sense tenir cap petit detall amb aquests enamorats de la ràdio que cada setmana compleixen amb el seu compromís davant els micròfons de l’emissora. Nosaltres sabem segur que darrera sempre hi ha algú que escolta. La màgia de la ràdio es torna a complir programa a programa. Una fe cega que enganxa a les persones que estem allí i no sabem que dir que no quan toca començar una nova temporada amb nous convidats i noves idees.

Llarga vida al rock i a les ganes de tornar cada dimarts de conduir a través de les ones un programa fet amb molt de carinyo i amor per compartir un bon grapat d’emocions i sensacions amb gent d’aquí i de més enllà que t’escoltaran des del cotxe, a la dutxa, des de la feina o sopant tranquil·lament cansats de la caixa tonta. Gràcies Dani per ser un dia més allí trencant el silenci de la nit i posant llum i color als grisos d’aquests vespres avorrits. Llàstima dels plens i els partits de hoquei que a vegades et fan donar un pas al costat dins la programació més fidel de la graella, però la teva màgia i la teva professionalitat està per sobre de molts d’aquests que massa vegades t’usurpen el teu espai a les ones de ràdio el Vendrell. Ens veiem el dia 25 de novembre per gaudir d’aquest Pampa’s en viu i en directe que un cop més surt de la ràdio per muntar un “show” per compartir i recordar moltes històries que sempre quedaran en la memòria..

divendres, 17 de novembre de 2017

Gran acollida de la presentació de “Món Tocat Baix Penedès”



Una quarantena de persones de diferents edats van assistir ahir dijous al Centre Cívic l’Estació a la presentació de Món Tocat Baix Penedès, es deixava notar una notable presència de professionals en diferents àmbits de l’ensenyament. Les quatre persones que van participar en la xerrada són Montserrat Navarro ( fundadora Món Tocat Baix Penedès) Noelia Romero ( Psicòloga Clínica), Mònica Aresté ( Responsable Espai Situa’t Tarragona –SMC) i Aurelio López (Fundador del projecte TOC).

Els diferents ponents van exposar des del seu angle la visió d’aquest trastorn que afecta a un nombre considerable de persones en la nostra societat. Molt interessant també va ser la participació del públic amb les seves preguntes i suggeriments sobre aquest tema aportant interessant reflexions. Per totes aquestes persones que estiguin d’alguna manera relacionades amb aquest trastorn es poden posar en contacte amb el següent mail : montocat17@gmail.com per donar suport amb les persones i famílies afectades. 

El cas Duran no és tan raro

Una de les notícies que ens han sorprès en els darrers dies és l'anunci de l'antic líder d'Unió que durant molts anys va anar del braça amb CDC que a les properes votaria PSC, llavors el seu primer "enemic" a les urnes. Només vull recordar que en alguns partits a la comarca s'han fet autèntiques escabetxines de simpatitzants i afiliats i s'han imposat per la força líders per dictàment diví. Estic molt segur que molts dels afectats van votar el partit rival per tocar la moral al nou poder diví. No és una cosa gens rara, però clar això no es diu mai, però es fa.

Testimoni d’una afectada de TOC



Sóc una noia de 18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no rentar-les.  Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores, perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en necessités quan més em calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de fer-me  un lavabo dins de la meva habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que  em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull lluitar.  Si em moro, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro


Montocat17@gmail.com


dimecres, 15 de novembre de 2017

Els nostres egos ens porten al més enllà


En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent, diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i en prou feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres administracions estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris a vegades bucòlics i que molts cops van units a una gran causa que ningú s’hi pot oposar per no quedar malament davant els seus votants.
Els nostres trileros juguen a un joc clar que és bàsicament qui dies passa anys empeny. Mentrestant discutim del sexe dels àngels o posem el nas en competències que no són nostres deixem de banda, la nostra casa per escombrar. Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això  és un tema gairebé irrellevant. Es prefereixen omplir els seus egos i   treballar grans temes on no hi tenim res a fer. Abans que la Vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquestes grans titulars que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment no porten enlloc.
Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jeràrquia catòlica, però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la brossa en un poble del Baix Penedès.
Aquests polítics amants d’aquest joc estan acostumats a posar benzina en aquests temes tan globals i tant sostenibles per tenir al personal entretingut. Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el “Procés” que atrau l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions per salvar Catalunya, però si que podem esbrinar si dotem els nostres municipis amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El bonic de tot aquest joc amb els daus els que aquests grans temes que generen grans debats no porten en la majoria de casos enlloc. S’envia una notificació a la institució pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra gran  conquesta universal per portar al proper ple.
Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es potser dotant a les nostres administracions de funcionaris de carrera d’habilitació nacional. Avui en dia quan en una administració et trobes amb secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els papers.
Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i  hem de deixar de fer cartes als reis per deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació que cadascú ha de salvar els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per ser arxivades sine die. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que ja tenim prou feina si la volem fer per arreglar la casa.