dimarts, 16 de gener de 2018

Plaça Vella, 17.000 quilos de sucre

Jo em pensava que el Plaça Vella ja formava part de la història d'aquest país i resulta que l'altre dia me'l vaig trobar a la bústia, però clar per ser fidel a la història tot i que això passava un gener del 2017 les notícies que hi ha incloses són del 2015 i del 2016, la primera part de la legislatura. Invertir quasi 17.000 euros en aquesta publicació que és com una carta als reis i no moltes notícies s'hi passa de puntetes amb titulars tan eclèctics com  " S'avança en la regularització dels contractes municipals", "El Vendrell lidera el debat sobre el top manta""Cohesió social a través la Taula comunitària de Ca l'Escori". Uns titulars entre d'altres que són més coherents dins un llistat de bones intencions que en una revista municipal pagada per tots. A part dels titulars cal llegir els continguts més propers a un full parroquial per la seva quantitat de sucre que no pas a un projecte de diari amb uns mínims objectius.  Tenint una ràdio televisió que ens costa anualment 600.000 euros i que està molt desaprofitada pel que hi ha allí fer aquesta revista i a més un any després de les glòries que s'hi expliquen és llençar els diners directament. Si es vol informar mínimament  a la gent primer de tot s'ha de donar un lloc a tots els partits en el programa Per què de la tele local on cadascú expliqui les seves intencions i projectes i més amb un resultats tan variats com els actuals. Plaça Vella és una presa de pèl total i una despesa del tot innecessària, un cop més.

diumenge, 14 de gener de 2018

El Gran Showman,per anar a veure

El gran Showman és una història basada en fets reals amb format musical molt ben ambientada i optimista. Hi ha una banda sonora molt potent que val la pena per petits i grans. Ja fa dies que la fan al cinema i jo crec que aviat la treuran. Heu d'aprofitar.

dijous, 11 de gener de 2018

Torres d’ívori



Persones que no comparteixen un somriure amb els seus companys. Professionals que es creuen importants perquè de la seva signatura depèn moltes coses. Herois que viuen lluny del món perquè és pensen que ningú estar al seu nivell. Són ésser eclèctics, misteriosos, peculiars, diferents, d’aquests que mai et trobaràs a la cua del supermercat buscant una moneda d’euro per posar al carret de la compra. Ells estan en una altra galàxia que no acostuma a coincidir amb la gran majoria de mortals d’aquest país. Per sobre del bé i el mal. Els seus informes són molt recargolats perquè sigui molt complicat arribar al seu missatge. Només uns quants que estan a mig camí d’aquest lloc anhelat poden arribar a deduir per on pot anar la cosa, però com més paraules peculiars hi podem posar més gran és el nostre poder i més preuada la nostra torre d’ívori.
Des d’allà dalt és controla el món que ens queda més enllà de la finestra. Aquell que tenim en el nostre horitzó. Molts cops és perd noció del que tenim més proper perquè realment no ens interessa. Sempre ens hem refiat massa de les estructures que ens aguanten, però arriba un moment que una escletxa o un moviment en fals fa que la nostra càpsula espacial se’n vagi en orris de sobte. Ningú ho esperava, però ens trobem en plena realitat i les nostres opcions no són molt optimistes.
En aquests moments difícils és quan fem servir els nostres contactes a mig camí de l’espai sideral per si ens poden fer un favor i ens poden retornar a aquesta vida lluny del soroll diari, del telèfon, dels missatges “spam” que vulneren la nostra pau interior sense el nostre consentiment, perquè nosaltres no som d’aquest món com ens volen fer creure. Sempre hem d’intentar que ens vegin el més mínim per les nostres contrades. Hem de comprar, de consumir lluny d’aquests pobles veïns no siguin que ens coneixen. Potser un dia ens enganxaran comprant el bacallà en una gran superfície i llavors el rumor es pot anar difuminant en la societat que nosaltres també comprem allà.
Si anem al cinema ho hem de fer en altres espais on difícilment puguem trobar veïns nostres, s’ha d’evitar. Millor quedar-se a casa i gaudir de la nostra televisió que no pas coincidir amb gent que em coneixen pel carrer.
Si a la feina tinc una estona per anar a esmorzar com la resta de mortals, evidentment no coincidiré amb ells no sigui que sàpiguen el que menjo. Ells potser s’atipen de pernil amb pa amb tomàquet com jo, però són coses tan vulgar que no puc consentir compartir amb cap company de feina. Si mai no tinc més remei que buscar excuses dolentes per no anar a complir amb la mitja hora de rigor demanarà un tallat perquè sempre he cregut que aquesta combinació és un proposta neutral que no et situa en cap lloc compromès de cara a la mirada dels altres.
Evidentment ningú m’ha de controlar el meu horari que jo distribuiré segons les meves conveniències perquè sóc una persona que no ha d’estar pas subscrita a una vulgar hora d’entrada i sortida. Jo vindré i marxaré quan cregui convenient i com és obvi no donaré pas cap tipus d’explicació a ningú perquè jo estic per sobre de tots els que hem rodegen. Només heu de veure el meu currículum trillat de cursos i màsters arreu per demostrar que sóc el millor que hi ha a la casa sense cap mena de dubte.
La meva condició quasi divina m’obliga a aplicar la part més dura de la llei. Jo des de que em dedico a això he tingut molt clar deixar de banda els meus sentiments i la meva part més humana. Jo només em dec a la llei i evidentment sempre aplicarà la part menys favorable a la societat per això sempre he demanat tenir un salari per sobre de la resta. Mai em podré comparar amb l’altra gent que em rodegi encara que tingui igual o més responsabilitat que la meva. He de destacar i tothom ho ha de saber. No cal que doni explicacions a ningú perquè el meu objectiu és ben clar i qui em contracti no ha de posar mai en dubte la meva professionalitat, ni qüestionar les meves decisions. Ells han de saber sempre que jo sóc inqüestionable i no hi ha res a dir al respecte.


Que baje dios y lo vea, recomenable

Que baje dios y lo vea és una peli divertida, amb escenes d'amor, de revolució controlada. Un bon coctel que dóna molt de si a les pantalles. Està molt ben feta i és un elogi a les ganes de superació. Molt divertida. Jo em pensava que seria més cutre, però està molt bé la veritat.

dijous, 4 de gener de 2018

Les dues Catalunyes i els dos Baix Penedès també



Arran de les darreres eleccions autonòmiques la nostra comarca també ha quedat ben clar que s’ha dividit en dues parts, encara que una supera amb escreix a l’altra. Hi ha algunes localitats com Bonastre i Llorenç del Penedès on les dues formacions independentistes han revalidat la seva hegemonia a les urnes, però el vot de Ciutadans han aconseguit àmplies majories a localitats com Albinyana on no hi ha cap regidor d’aquesta formació i ha doblat amb escreix l’actual força majoritària a l’Ajuntament.
El Baix Penedès també és taronja perquè aquest color ha recollit una tercera part de tots els sufragis amb un alt índex de participació, una dada a tenir en compte.
Si tots aquests votants que aquest cop s’han decidit a fer valer els seus drets davant les urnes tornen a repetir la seva actitud a les properes comtesses ens podem trobar moltes sorpreses que poden capgirar definitivament  la truita a casa nostra.
Evidentment aquesta situació ja es va anunciar amb els resultat en els principals  localitats del Baix Penedès i la tendència és aquesta.  Ciutadans va aconseguir entrar als ajuntaments del Vendrell i a Calafell amb una campanya molt senzilla. En el cas del Vendrell van aconseguir els mateixos regidors que altres formacions que van posar tota la carn a la graella durant la campanya i abans i tot.
Aquí a la comarca amb les dades d’atur, fracàs escolar i situació econòmica que té tenim no inspira gaire optimisme, per tant el vot de persones “rebotades” amb el sistema és el que acaba aconseguint uns resultats peculiars. La gent ja està cansada de plans, projectes, estudis, treballs, reunions, promeses i mil històries més i de veure les mateixes famílies i clans ostentant el poder des de dins o fora dels llocs de poder, canviant els vestits a tot plegat perquè sembli que sigui nou, però ja fa anys que ha perdut la gràcia.
Gràcies a les xarxes socials, la mobilitat, els mitjans de comunicació i molts altres factors avui en dia hi ha un important nombre de vots que poden variar de tendència d’un dia per un altre segons les darreres informacions o algun fet o esdeveniment que hagi passat. Evidentment no és el més important, però en el fons són els qui decanten la baralla a un costat o un altre. Al final són els que atorguen govern i envien als altres  a l’oposició.
Salvar universos, ser solidari amb mil causes perdudes i defensar la igualtat de tots els humans i els de quatre grapes és una cosa que la veritat sempre vesteix molt en qualsevol campanya electoral.
La gràcia de tot plegat al final és si s’han de pagar més impostos o si la gent gran tenen transport gratuït dins d’aquella localitat, les ajudes a les famílies més necessitades. Tot l’univers que ens volen vendre abans de cada elecció al final acaba amb tot això que és el pa del dia a dia. Avui en dia ja quasi ningú amb representació als òrgans de decisió defensa al treballador. Els autèntics defensors de tot plegat ja no assoleixen ni els mínims per tenir representació. Aquests que la gent vota representa amb uns o amb altres de l’Ibex, a una o altra empresa, però aquí darrera no hi ha causes perdudes com diuen representar.
Tot això ja ha passat a la història. Els nous valors són més crematístics que altra cosa. Alguns volen arreglar l’univers i no són capaços de tenir contents els quatre treballadors municipals que tenen al seu càrrec directe. Ens prometen il·lusió i no són capaços de regalar una ampolla de vi als col·laboradors de la ràdio. Estan totalment fora de cobertura. La gent ja està entenent aquests fenòmens i vist que els qui ha confiat anteriorment no els hi ha fet ni cas, aposten per gent nova, a veure si aquests els escoltaran una mica. Si la confiança dipositada no funciona, com acostuma a passar, llavors es busca una altra formació i endavant. No hi ha més històries, ni estadístiques. Vivim a ritme de microones i la nostra política no està al marge d’aquesta celeritat que ens empeny endavant a vegades sense tenir temps ni de mirar als nostres costats perquè la nostra realitat massa cops està adulterada per les xarxes socials i mil històries.



divendres, 29 de desembre de 2017

Les campanyes electorals per defecte


Ara que ja hem passat el període electoral podem parlar d’això. Suposo que a alguns de vosaltres els hi passat coses que quan hi ha un canvi en algun departament. Marxa un professional que en el millor dels casos era considerat mediocre i entra una nova persona a ocupar aquell càrrec que encara és pitjor resulta que el nou fitxatge puja uns quants punts en l’escala de satisfacció al seu anterior. Això és un fet que passa en moltes vegades. El nou responsable poc afortunat fa bo el mediocre.
El mateix passa en moltes eleccions i en especial les seves campanyes electorals. Cada formació fa la seva crida a la ciutadania per recollir com més vots millor, però ja fa dies que està passant que les campanyes electorals que donen millor resultat no les fa el propi partit, sinó que la culpa és dels conjunt dels seus oponents més directes. Un cas clar el tenim en el nivell d’independentisme de Catalunya. Fa 30 anys ser i dir que eres independentista era una “rara avis” hi havia una mena de conformitat en aquesta mena d’autonomia tutelada de Madrid sempre que no ens sortíssim dels marcs legals establerts, però quan hem amenaçat de trencar aquest espai idíl·lic amb la proposta de la DUI llavors es varen llençar a sobre tota la maquinària constitucional en els tres poders: judicial, legislatiu i executiu. Ja fa anys que aquesta força centralista és la que fa augmentar el nombre d’independentistes a mesura que endureixen el seu discurs i les seves propostes. La gent d’aquí a Catalunya ha fet feina, però la gran tasca ha estat mercès a les polítiques que han vingut de fora i també a la dels seus representants a Catalunya. El mateix està passant una mica amb les eleccions autonòmiques del dia 21 de desembre. El nombre de vots de cada candidatura vindrà marcada majoritàriament pel que diuen els seus oponents. Aquesta és la gràcia.


dimarts, 26 de desembre de 2017

Gossos es prepara pels seu primer quart de segle als escenaris


Gran concert de Gossos al Sielu de Manresa amb tota la sala plena, molt bon ambient, acomiadant un any ple de concert i deixant les portes obertes a un de nou en què celeben els seus 25 sobre els escenaris amb moltes sorpreses que aniran sortint de mica en mica. Ara per ara s'esta covant. Estarem en peu